L'Organització Nacional de Cecs Espanyols va homenatjar el passat dia 01 de maig el nostre veí Martí Roma Verdaguer pels seus 25 anys de serveis prestats a l'entitat.
L'acte va tenir lloc a Barcelona, juntament amb 12 companys més, on es va reconèixer l'esforç , dedicació i la millora del projecte social ONCE.
Des de la revista hem parlat amb ell per felicitar-lo i hem pogut repassar la seva trajectòria durant aquests últims anys, també hem parlat d'aquell fatídic accident laboral que li va canviar la vida.
A què et dedicaves abans de tenir l'accident?
Feia de barber a casa però com que hi havia poca feina ho compaginava amb una altre feina, primer com ajudant a pinsos Baucells, després xofer de camió de sacs també vaig portar una cuba i finalment em dedicava a fer moviments de terra.
Com recordes aquell dia?
Això va ser el 28 de setembre de 1989, estava treballant posant uns tubs per canalització de bombes d'aigua del pantà de la Madriguera (Taradell). Recordo que estaven posant grava amb dos companys més, en Joan i en Miquel. De fet, jo havia d'anar a buscar més grava amb el camió però li vaig dir al Diego que hi anés ell. Quan ja havíem posat la grava i havíem de treure les fustes de sobre els tubs un dels companys va cridar que baixava terra, i vàrem intentar marxar corrent però la terra ens va colgar de seguida. La sensació és com si t'agafessin pels peus i no pots marxar. Vaig intentar treure'm la sorra del damunt però va ser pitjor ja que vaig notar més pressió de terra i vaig notar com se'm trencava una costella i em costava molt respirar. Vaig cridar en Joan però no em contestava, fins que al final vaig perdre el coneixement. Quan va venir el Diego al cap d'una hora va donar el toc d'alerta, però vàrem estar unes 4 hores colgats de terra fins que ens van poder treure d'allà.
Quines lesions vàreu patir?
En Joan i en Miquel varen morir, un d'ells al no perdre el coneixement va patir un infart. Jo em vaig trencar la mà, luxació al peu, estèrnum trencat, mandíbula trencada, ull dret sense visió i esquerra amb gran afectació, vaig estar unes 5 setmanes a l'hospital de la Vall d'Hebron. Semblava que podria recuperar part de visió però hi havia afectació al nervi òptic i poc a poc vaig anar empitjorant.
Quan vas posar-te en contacte amb la ONCE?
Vaig anar a l'oficina de l'ONCE de Vic i allà varen fer gestions per fer la primera visita a Barcelona i em vaig afiliar l'octubre del 91. Em varen oferir un ventall d'opcions d'aprenentatge. Recordo que estava a la cabina i va venir la monitora per ensenyar-me mobilitat i em donar el bastó, jo vaig dir que no el volia agafar perquè pensava que hi havia altres opcions.
Vaig demanar el gos pigall i em va dir que primer havia de fer mobilitat per saber moure'm ja que si havia d'anar a la farmàcia el gos no sap el camí. Em va dir que hi havia mobilitat i orientació, vida diària i transport públic. Jo li vaig dir “vols dir que cal tant!”, ella em va contestar “ets el millor moble de la casa i estàs en el millor lloc, el moble com a tal és un luxe, si no ets útil per res estaràs darrera la porta i una coça al cul i al carrer. Tu mateix pensa i demà torno”. L'endemà vaig començar amb el bastó. Després vaig continuar aprenent vida diària, saber menjar (posar els aliments de forma ordenada dins els plat com si fos un rellotge) l'ordre de les coses a casa és primordial i facilita molt la feina. Vaig continuar amb el sistema Braille per llegir, tot i que em va sobtar la manera d'escriure (de dreta a esquerra) el vaig aprendre bastant ràpid i finalment transport públic per anar amb bus i metro.
Cal mencionar que tota la formació que vaig rebre al centre i a casa ha sigut gratuïta. Vaig trigar uns 2 anys des de l'accident per acceptar aquella nova situació, amb les noves tecnologies s'ha avançat molt però existeix una adaptació total.
Quan vares començar a treballar com a venedor de l'ONCE?
El gener del 92 vaig començar a vendre cupons a Sta. Eugènia de Berga, amb una persona que m'ensenyava i em guiava. Allà m'hi vaig estar 14 anys, després vaig anar a Tona on actualment estic en una cabina al carrer major. De fet començo ben d'hora ja que de 6 a 8h estic a la cafeteria Total de Tona a la C-17 direcció Bcn, després de 8h a 13h i de 17h a 20h al carrer major de Tona.
Has practicat algun esport?
Sí, de fet el metge em va recomanar moure el peu per la lesió que vaig patir. Un amic em va comentar que ell anava amb bicicleta tàndem i que si volia me la deixaria, a mi em cridava l'atenció hi ho vaig provar.
Un cop apresa la tècnica, com que vas acompanyat i el de davant et guia, és força fàcil. He fet 4 anys la pujada a Montjuïc, dos anys el Tormalet i un any al Mont Ventoux (França). Com a pilots de la bicicleta he tingut en Jordi Roma, l'Àngel Sayós, en Jordi Sufuentes i en Carles Aliaga i últimament vaig amb en Marti Roma. M'agrada fer esport perquè m'ajuda a desconnectar.
Explica'ns alguna anècdota referent al poble i/o algun suggeriment?
Al principi orientar-me pel poble em costava una mica, és fàcil que mentre parlis amb alguna persona i aquesta es mou, acabis sortint desorientat cap un altre direcció. Aprens a agafar referències i orientarte amb el so del campanar, el soroll de la carretera o el tren. Una cosa que trobo a faltar, és que els passos de vianants no estan senyalitzats amb el canvi de rugositat dels panots a terra. Algun cop m'he trobat amb obres que no estan degudament senyalitzades hi he ficat el peu en algun forat.
Un altra observació que he detectat mentre converses amb altres persones a la feina és que molta gent gran no té relació amb els fills.
