El meu nom és Joan Compta Ferré i estic especialitzat en Arboricultura Urbana, Gestió del verd Urbà, Patrimoni vegetal, i paisatgisme i art en intervenció en el medi rural per la UVIC (Universitat de Vic). Aquest títol, estudiant i presentant els treballs pertinents, el poden aconseguir aquelles persones que s’ho proposin amb una mica de responsabilitat i constància. Com a responsable tècnic en la gestió del verd urbà de diversos municipis, també hi puc afegir 38 anys d’experiència en aquest àmbit.
Des de l’EMD de Sant Miquel de Balenyà se’m va demanar assessorament per realitzar un anàlisi i diagnòstic sobre l’estat dels arbres tipus Platanus hispànica (plataners) que resten situats en forma d’alineació des del pont de la via del tren que arriba a Sant Miquel de Balenyà passant pel carrer Bisbe Perelló i el primer tram de la carretera de Seva. La proposta de la que disposava l’equip de govern i tenia sobre la taula es basava en realitzar una esporga agressiva i determinant sobre totes les unitats ubicades en els espais descrits. Si efectivament s’hagués realitzat una actuació d’aquest tipus pràcticament tota l’alineació de plàtans hauria entrat en col·lapse i decaïment total a curt termini. Pels que desconeixen aquests essers vius del mont vegetal, els arbres, com a una de les característiques principals que tenen, són essers parsimoniosos; neixen, creixen, i moren parsimoniosament, poc a poc. Tota agressió que rebi un arbre tindrà una resposta que esdevindrà evident però lenta. Una poda agressiva d’aquests arbres primer ens hauria enlluernat amb noves i grans rebrotades amb fulles molt grosses i aparentment ufanoses que el que realment ens estarien mostrant es la reacció desesperada de supervivència per crear una estructura nova que els permetés absorbir de nou la llum del sol i la seva transpiració necessàries per viure, però per això cada vegada te que utilitzar reserves d’energia que anirien perdent i que d’entre d’altres emmagatzemen en aquestes mal anomenades branques que s’haurien tallat.
Amb tot aquests arbres tenen la seva pitjor ubicació possible. Les arrels dels arbres necessiten un sòl on s’hi puguin desenvolupar correctament. Un sòl on hi puguin absorbir nutrients, on puguin absorbir i alliberar gasos i aigua. Els arbres respiren d’una manera per les fulles i d’un altre per les arrels i ambdues parts estan estretament relacionades. Sinó hi ha equilibri entre els dos àmbits l’arbre entra en un clar decaïment. En el medi urbà quasi be cap arbre mort de vell (senescència), normalment mort pel decaïment provocat per les herències de maltractament, mala gestió de poda i accidents que van rebent. Si a demes estan ubicats a la vora d’una zona de pas constant de vehicles i camions que van compactant el sòl i també només estan envoltats de ciment i asfalt, l’equilibri resta totalment trencat. Tanmateix hi han unitats que per acabar-ho d’adobar se’ls va limitar tota possibilitat de desenvolupar les arrels. Per un costat l’asfalt i vehicles i per l’altre un mur construït a pocs centímetres del seus troncs per salvar el nivell amb la zona d’aparcament de l’estació de tren.
En el tram del carrer Bisbe Perelló hi havien 7 unitats de plàtans que no van poder superar tot el cúmul d’agressions que van ant patint al llarg de tants anys i que els va provocar un clar estat de decaïment i ja estaven en una clara fase de col·lapse. Les podes que varen anar rebent els varen provocar xancres, els insectes barrinadors varen penetrar en la zona vital de tronc i reiterats dels arbres, també presentaven fissures verticals i punts d’unió amb reiterats antics molt dèbils.
Considerem un arbre perillós quan hi ha una probabilitat elevada que l’arbre falli, tant l’exemplar sencer com una o diverses de les seves parts i que també existeixi una elevada probabilitat que en cas de fallada es provoquin danys a persones o béns.
Amb tots els precedents explicats la meva decisió com a responsable tècnic de l’anàlisi i diagnòstic vaig tindre que prescriure la tala immediata d’aquestes 7 unitats de plàtans.
Els que em coneixen saben que soc un dels grans amics dels arbres i que quan haig de prendre decisions d’aquest tipus em dol molt i sovint ho haig de prescriure a contracor. El que sap més greu es que aquests arbres s’han tingut que talar per herències d’una mala gestió. Normalment en el medi urbà, la tala d’un arbre es fruit de la supèrbia, prepotència i mala praxi de l’esser humà.
Quan ens vàrem conèixer amb el president de l’EMD de Sant Miquel, Josep Antoni Vallbona, em va mostrar unes fotografies antigues de quan aquests mateixos plàtans estaven ubicats sobre un camí ral lliures de tants condicionants. Llavors tenien tot el futur del món. Em va expressar la seva sensibilitat respecte la situació i sortosament va respondre vers els arbres amb determinació. Puc dir que des de l’EMD de Sant Miquel s’han salvat els arbres que es podien salvar i això em reconforta.
Els Hostalets de Balenyà, 26-02-2021
